català | castellano | english home   sitemap   contacte  
home www.uab.es home

Lectura de la tesi doctoral
5 de juliol de 2012

Jaume Valentines
cehic 25/06/2012

“Tecnocràcia i catalanisme tècnic a Catalunya als anys 1930. Els enginyers industrials, de l'organització del taller a la racionalització de l’estat”

5 de juliol de 2012, 11.30h
Sala de Graus I de la Facultat de Ciències de la UAB (C1/070-1)
Director: Antoni Roca Rosell

El tribunal estarà format pels Drs. Guillermo Lusa (UPC), Àngels Solà (UB) i Àlvar Martínez Vidal (Universitat de València)

Índex
Prefaci
Introducció “La raó econòmica, la raó tecnològica, la raó política i la raó dels valors humans: la lluita per l'hegemonia als anys 1930”
Cap. I. “Els enginyers industrials de Catalunya, vers l'elitització social i la segregació territorial”
Cap. II. “L'Associació d'Enginyers Industrials de Barcelona, vers l'elitització tècnica i la unitat corporativa”
Cap. III. “Els enginyers industrials associats, una nova classe dirigent: mediació social i mediació científica”
Cap. IV. “Autonomia catalana i autonomia tècnica. El catalanisme tècnic”
Cap. V. “De la fàbrica a la nació i de l'obrer al tècnic: el projecte de racionalització holística de l'enginyeria”
Cap. VI. “La masculinitat de la raó i la raó de la masculinitat: els discursos de racionalització i de gènere”
Cap. VII. “A la conquesta de l'economia racional i nacional: noves experteses per a vells experts”
Cap. VIII. “De la neutralitat econòmica a la neutralitat política. Pluralitat i unitat ideològica de l'enginyeria industrial”
Cap. IX. “Tecnòcrates sense Tecnocràcia. Circulació, apropiació i aplicació d'ideologies tecnològiques”
Epíleg “Crisi, Autonomia i Tecnocràcia”.

Resum
En aquest treball de tesi doctoral he tractar de demostrar que l'auge social i professional de l'enginyeria industrial durant els anys 1930 a Catalunya va anar associat intrínsecament al desplegament teòric i pràctic del projecte de gestió cientificotècnica de l'individu, la societat i la nació, i que aquest programa es va desenvolupar a través de l'amalgamació de dues ideologies transversals latents dècades abans: el catalanisme i la tecnocràcia. Podríem afegir una tercera, la ideologia de la domesticitat femenina. Aquest projecte reforçava i era reforçat per altres grups professionals de la ciència, la tecnologia i la medicina, així com per altres agents claus de la política estatal i sindical.
La introducció del treball presenta els anys 1930 des d'una perspectiva particular: des de 1929 a 1945 (1939, per a Espanya), es va assistir als col·lapses de la raó econòmica (la raó mercantil), de la raó política (la raó parlamentària) i de la raó cientificotècnica (la raó instrumental), però també als seus zenits respectius. A Catalunya, els enginyers industrials eren representants de la raó tècnica i van participar en la reconfiguració de les raons econòmica i política. Els capítols I i II estudien els processos d'elitizació social i professional -individual i corporativa- d'aquests professionals, per tal de comprendre la seva agència social i agenda política. El capítol III fa intel·ligible la proclama de l'enginyeria industrial d'esdevenir la “tercera classe”: una “classe tècnica” defensora del capital i treball a parts iguals, un “pont” per a la pau social, i una “brúixola” per a la classe dirigent. El capítol IV planteja la readeqüació identitària en clau nacional dels enginyers industrials i la seva triple vindicació autonomista (de Catalunya, de l'Associació i de l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona). Aquestes posicions i clams van jugar un rol determinant a l'hora d'augmentar la seva influència en el govern català i de definir la construcció de la nació.
Els dos capítols següents expliquen el paper de l'enginyeria industrial catalana en el projecte internacional i interprofessional de maximitzar l'eficiència del “motor humà”, i, en particular, de la “màquina dona”. El capítol V se centra en la conquesta de les eines d'implantació progressiva de la raó tècnica, això és, de les eines de racionalització des del taller a la nació, des de l'obrer a l'enginyer: l'organització científica del treball, l'estandardització, la psicotècnica i l'estadística. El capítol VI s'endinsa en el projecte tàcit, però estricte, de negar el reconeixement de l'aptitud femenina per a les feines tècniques, i, especialment, per al treball tècnic expert.
Els últims capítols remeten a un altre projecte dels enginyers industrials tant d'ambiciós com el d'augmentar l'eficàcia de la “màquina humana” a través de les ciències del treball: la maximització de l'eficiència de la “màquina estat” a través de les ciències econòmiques. El capítol VII explica la relació històrica de l'enginyeria amb l'economia política dins de les escoles oficials, i nota el compromís de les associacions d'enginyers durant els anys 1930 per tal de superar l'estagnació de les ciències econòmiques a Espanya i per tal d'incorporar a la professió una expertesa molt preuada en la planificació estatal. El capítol VIII analitza el propòsit de l'Associació d'Enginyers Industrials d'esdevenir un espai de neutralitat científica i convivència professional, capaç d'albergar a socis defensors de programes econòmics heterogenis i ideologies polítiques confrontades. Finalment, el capítol IX tracta del rebuig de les idees del Technocrat Movement per part de la societat civil i tècnica catalana, i, paral·lelament, del triomf d'una tecnocràcia no importada a Catalunya al llarg del període republicà pre-bèl·lic, durant la Guerra Civil i en els primers anys del Franquisme.




bottom