català | castellano | english home   sitemap   contacte  
home www.uab.es home

Los primeros años de biología molecular en Cataluña, saberes y técnicas: la escuela estructuralista de Joan Antoni Subirana y Jaume Palau

cehic 21/12/2009

Jordi Maragall Mira
Jordi Maragall Mira

Aquesta tesi explora els primers anys del grup de recerca en biologia molecular encapçalat per Joan Antoni Subirana i Jaume Palau.  S’han estudiat les condicions que es van donar durant els anys de la seva formació post doctoral emfatitzant els aspectes de la seva formació acadèmica, i com aquesta formació va influir en l’establiment dels seus grups de recerca, entre els anys 1958 i 1977. Al temps que es va produir l’aprenentatge, es va donar una transició dels seus interessos científics, des de la química orgànica cap a la biologia molecular.
En la línia de treballs recents en la historiografia de la biologia molecular,  la  tesi s'ha articulat al voltant del paper jugat per les tècniques i els instruments i de la capacitat d’intervenir en ells en funció de les necessitats de la recerca. Això ha permès mostrar allò que sovint queda amagat a les publicacions científiques dins l’apartat de material i mètodes: els detalls experimentals referits a les tècniques aplicades i els instruments utilitzats. 
 Joan Antoni Subirana es va llicenciar en químiques a la Universitat de Barcelona l’any 1958 on, paral•lelament, també havia seguit els estudis d’enginyeria industrial. L’any 1960, va obtenir el doctorat en Ciències Químiques per la Universitat de Madrid, on també va acabar els seus estudis d’Enginyeria i va obtenir el seu segon doctorat. La seva trajectòria postdoctoral va començar amb una estada d’un any a la Universitat de París. L’any 1961, va marxar a la universitat de Harvard on durant dos anys va treballar amb Paul Doty al departament de química d’aquesta institució. Poc abans de l'arribada de Subirana, Doty i el seu grup havien descrit la desnaturalització i posterior renaturalització de la doble hèlix del DNA. La desnaturalització és el procés pel qual les dues cadenes que formen el DNA es separen i la renaturalització és el procés contrari. L’enteniment d’aquests processos va aportar informacions importants per a la comprensió de l’estructura del DNA i per la validació del model que James Watson i Francis Crick havien proposat l’any 1953.
L'estada de Subirana a Harvard i els seus treballs en DNA van suposar un canvi definitiu en els seus interessos de recerca i el van fer decantar-se pel que es coneix com biologia molecular estructural. Després de Harvard, el 1963, es va traslladar a l’Institut Weizmann a Rehovoth, Israel, on va desenvolupar una tasca bàsicament de tipus teòric, si bé va col•laborar en la que va ser el seu primer treball relacionat amb les tècniques de difracció de RX aplicades a les biomolècules.
Jaume Palau, company d’estudis de Subirana, es va llicenciar en Ciències Químiques a Barcelona l’any 1959 i va obtenir el seu doctorat l’any 1963. Palau estava fent la tesi quan Subirana va tornar de París i va ser durant aquest retrobament que tots dos van començar a pensar en un futur projecte de recerca quan tornessin a Barcelona, com es fa palès en l'àmplia correspondència que van intercanviar durant aquests anys.
Durant l'any 1964, i després de participar en cursos de postdoctorat tant a Espanya com a Itàlia, Palau va marxar a Londres i es va incorporar al Chester Beatty Research Institute, al departament de física-química que dirigia John Buttler. Va ser en aquest laboratori on va començar els seus treballs sobre histones, les proteïnes associades al DNA. La seva formació es va completar amb l'assistència a un curs de postgrau dirigit Maurice Wilkins al King’s College que li va proporcionar una base teòrica i experimental de primer ordre que va ser utilitzada posteriorment a Barcelona.
El retorn de tots dos a Barcelona va passar per l’obtenció de places de col•laboradors del CSIC.  La bona disposició d’Antoni Prevosti, catedràtic de genètica, que estava interessat en posar en marxa un grup de genètica molecular i la concessió d’una coordinació entre el CSIC i el departament de genètica, els va permetre iniciar el seu programa de recerca en la que es va conèixer com la Secció de Biopolímers.
El seu projecte de recerca va anar madurant durant les seves estades postdoctorals, gràcies a l'experiència que anaven adquirint. El camp escollit va ser el l’estudi de l’estructura de la nucleohistona, el complex format pel DNA i aquestes proteïnes i es van dedicar concretament a la caracterització de les histones d’invertebrats marins, mol•luscs i equinoderms. Aquesta línia de recerca se situava en al context més ampli de l’estudi de l’estructura del cromosoma.
Per a desenvolupar la recerca calia finançament.  L’experiència de Subirana als Estats Units els va fer presentar una petició al Departament d’Agricultura, que en aquells moments, disposava d’un programa d’ajut a països en vies de desenvolupament. Com que temps després aquesta petició, tot i que aprovada, no va prosperar per la cancel•lació del programa, es van decidir a demanar una subvenció als Instituts Nacionals de Salut, els NIH, dins del que es coneixia com el seu programa extramurs per a grups de recerca no americans. La subvenció els va ser concedida l’any 1966.
Malgrat el finançament rebut, la seva situació laboral era precària. Per aquest motiu, Subirana va decidir presentar-se a oposicions a càtedra a l’Escola d’Enginyers. L’idea d’accedir a una càtedra ja es trobava en el seu pensament des de l’època de Harvard: si es volia fer recerca, calia tenir independència i una visió global del camp al qual dedicar-se. A Espanya, sempre segons Subirana, ser catedràtic ho permetia.  El mateix any 1966 va guanyar la plaça de catedràtic de tecnologia química orgànica i, poc després, Palau es va veure immers en el context que va portar a la creació de l’Institut de Biologia Fonamental al si de la llavors recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona, l’any 1969.   
La càtedra i el finançament dels NIH els va permetre desenvolupar el seu programa de recerca en biologia molecular estructural des de l’Escola d’Enginyers, a l’hora que es feia la docència i la recerca de tipus industrial. El trasllat del grup a la Diagonal va portar a una nova coordinació amb el CSIC, el Departament de Química Macromolecular, l’any 1970. El finançament, primer dels NIH i, després, del Population Council, institució filial de la Fundació Rockefeller, els va permetre, ja des de l’any 1968, la compra de l’instrumental necessari per a desenvolupar el programa de recerca, publicar els seus treballs així com començar a dirigir les tesis doctorals dels seus primers deixebles.
El desenvolupament d'un programa de recerca és inseparable de les estratègies, les negociacions i, en l'època en que Subirana i Palau van iniciar el seu projecte, dels processos de legitimació de la disciplina a Espanya. És de destacar que l’any 1967 Subirana va ser escollit com a primer membre espanyol d’EMBO, l’Organització Europea de Biologia Molecular. Poc després ho van ser Jaume Palau i Ángel Martín-Municio. També es de destacar el paper que van jugar en els contactes amb la IUPAB (Unió Internacional per la Biofísica Pura i Aplicada) i en l'organització i desenvolupament del que es va conèixer com Primera Reunión Nacional de Biofísica, on van ser presents els principals grups espanyols de recerca en biologia molecular i que es va celebrar a  l’Escola d’Enginyers de Barcelona a finals de 1969.
El projecte de recerca finançat pels NIH proposava l’estudi de les nucleoproteïnes d’invertebrats marins, materials poc estudiats fins aquell moment, aplicant tècniques de la química física de macromolècules. Si bé es va començar amb l’estudi d’eriçons i holotúries, l’estudi es va ampliar als mol•luscs. Es van caracteritzar aquestes proteïnes nuclears associades al DNA i es va intentar establir una relació entre estructura i funció. En una segona etapa, i ja des dels seus respectius grups de recerca, Subirana i Palau van començar l’estudi de l’estructura de les histones, fet que va dur a un canvi en les tècniques emprades.
Aquesta tesi estudiat tant la recerca de Subirana com la de Palau, però ha aprofundit en els treballs del primer, que es va decantar per les tècniques de difracció de RX per als seus estudis estructurals. Les necessitats de la recerca i els plantejaments dels científics van portar a la modificació dels instruments disponibles, així com a dissenyar-ne de nous. L’aprenentatge de Subirana en mètodes experimentals i l’ús d’instruments i tècniques de difracció al Massachusetts General Hospital, les orientacions donades per Alexander Rich, així com els instruments que aquest li va proporcionar, les càmeres de difracció que al Departament de Química Macromolecular van ser conegudes amb el nom de RICH, van orientar la recerca que el grup s’havia plantejat i van articular el conjunt de destreses tècniques i de pràctiques d’investigació. La col•laboració entre els investigadors i els tècnics que van desenvolupar les modificacions en la instrumentació i els utillatges va generar un equip de treball. L’enginyer Joaquim LLoveras destaca en la història del grup de Subirana tant per la posada en marxa definitiva del laboratori de RX com per la modificació i disseny de càmeres de difracció. Els nous coneixements adquirits van dur a introduir modificacions concretes i innovadores. En aquest sentit, tant l'instrumental com la feina desenvolupada per tal de posar en marxa el laboratori de RX, van participar en la producció de coneixement al DQM. El laboratori de RX i les investigacions sobre l’estructura de les proteïnes nuclears i la nucleohistona fetes pel grup que dirigia Subirana entre 1973 i 1977 van contribuir a la producció de nous coneixements al voltant de l’estructura de la cromatina.
Subirana i Palau van aconseguir crear una massa crítica d’investigadors que va posar en pràctica projectes formatius i de recerca. La formació doctoral de llicenciats universitaris especialitzats en estructures de macromolècules biològiques era un dels objectius que s’havien plantejat en dissenyar els seus projectes d’investigació i es va començar a materialitzar a la Secció de Biopolímers. La continuïtat d’aquest procés es fa palesa en el nombre de tesis dirigides i en el posterior destí professional dels seus deixebles.
La seva formació postdoctoral a l’estranger, així com el manteniment de les relacions establertes durant aquesta etapa, van esdevenir condicions imprescindibles per posar en marxa el seu programa de recerca. En aquest sentit, el reconeixement internacional obtingut va esdevenir una estratègia de legitimació dins del propi país. La planificació de la recerca va tenir en compte aspectes com ara les noves infrastructures que caldrien per al seu desenvolupament, així com les polítiques científiques que ho podrien fer possible. En aquest sentit, es reforça la idea que els científics construeixen la política científica al mateix temps que ho fan amb les disciplines, amb els experiments i amb les tècniques.
Finalment, afegir que el desenvolupament de la investigació científica resulta inseparable dels seu temps, té edat, noms i cognoms i el que avui són institucions de recerca consolidades a Catalunya han estat construïdes en bona mesura gràcies a la contribució i a la influència dels científics protagonistes d’aquest treball.




bottom