català | castellano | english home   sitemap   contacte  
home www.uab.es home

La genètica humana a la premsa

La tesi doctoral Del «consejo prematrimonial» al Proyecto Genoma Humano: treinta años de genética humana en El País (1976-2006) estudia la configuració d'un model determinat de periodisme científic
Matiana Gonzalez Silva 24/11/2008

Archivo El Pais
Archivo El Pais

La relació de la ciència i el públic ha esdevingut un tema de recerca cada vegada més important entre els historiadors interessats pels condicionants socials, polítics i econòmics del desenvolupament de l’activitat científica. Els discursos científics tal com es llegeixen de portes enfora dels laboratoris, l’ús ideològic dels arguments científics, les polítiques públiques o les campanyes per guanyar legitimitat per a la ciència, componen un univers de temes agrupats entorn del que generalment anomenem la història de la popularització científica.

La tesi doctoral Del «consejo prematrimonial» al Proyecto Genoma Humano: treinta años de genética humana en El País (1976-2006), defensada per Matiana González Silva l’abril de 2008 i elaborada sota la direcció de Jon Arrizabalaga, s’inscriu en d’aquest corrent historiogràfic. Es tracta d’una anàlisi exhaustiva de la manera com el diari més influent de l’Espanya postfranquista va presentar al públic una determinada branca de la ciència. Més enllà de l’estudi de casos concrets, l’objectiu és comprendre millor els fluxos de la comunicació científica, els processos mitjançant els quals es construeix una determinada manera d’exercir el periodisme científic, i el paper dels mitjans en el desenvolupament de la ciència actual.

La tesi es nodreix de recerques provinents d’àrees tan diferents com ara la psicologia social, els estudis socials sobre ciència, les ciències de la comunicació i la història de la ciència. La pressuposició més bàsica és que la premsa té un paper actiu en la construcció dels sistemes tecnocientífics i alhora constitueix una font fonamental per a la construcció d’un significat social per a la ciència. D’altra banda, s’assumeix que el projecte popularitzador d’un diari, de la mateixa manera que els discursos públics dels científics, estan influïts per una agenda política i ideològica determinada.

Una de les principals conclusions de la tesi és l’estreta relació que hi ha entre el desenvolupament de la comunitat científica espanyola i la manera com El País va informar sobre aquesta comunitat en les seves pàgines. La consolidació d’una comunitat de genetistes cada vegada més important i dedicada sobretot a l’estudi de l’etiologia genètica de les malalties, va portar durant els anys noranta a una cobertura d’aquests temes molt més desideologitzada que durant el remolí dels primers anys de la democràcia, en què la genètica humana es va discutir en termes de les seves conseqüències socials i les seves implicacions ideològiques. Els reporters van adoptar una actitud acrítica, laudatòria i promocional d’aquests avenços en genètica humana i, alhora, començava un procés d’acceptació gradual de la participació de la iniciativa privada en la recerca científica.

Aquest model periodístic cada vegada més proper al que Hilgartner ha anomenat la visió dominant de la popularització científica, contrasta amb el que es va posar en pràctica a l’hora d’informar sobre els esforços per cartografiar, primer, i per seqüenciar, després, el genoma humà, una branca de la recerca en la qual pràcticament no hi havia participació espanyola i de la qual el diari va discutir els elements sociològics, econòmics, ètics, polítics i geogràfics. Al contrari de la localització de gens específics relacionats amb les malalties i el seu diagnòstic, en aquest camp El País va transmetre una imatge de la genètica humana com d’una activitat complexa i plena de contradiccions, on coexistien interessos de vegades contraposats, i on no tots estaven d’acord en assumptes crucials per al desenvolupament d’una recerca.

La diferència d’aproximació a dues branques diferents de la genètica humana durant el mateix període, per les mateixes persones i en el mateix diari, fa pensar que la presència o l’absència d’una comunitat local de científics que estiguessin investigant en el camp del coneixement sobre el qual s’informava va ser un element crucial en la imatge d’aquestes dues branques a El País. Així, doncs, el lloc extremadament perifèric que va ocupar Espanya en les recerques relacionades amb el Projecte Genoma Humà pot es considerar una de les raons que va portar a una cobertura periodística més sociològica que tècnica, mentre que en les àrees en què hi havia una comunitat local d’investigadors, es va transmetre una imatge de més autoritat, com a resultat de la pressió exercida pels mateixos científics i per la sensació per part dels periodistes que estaven obligats a enaltir les glòries científiques nacionals. L’especialització dels periodistes del diari en temes científics, la seva creixent proximitat amb la comunitat biomèdica espanyola i, evidentment, la fortalesa científica que la genètica humana va adquirir a final del segle XX, són altres aspectes que van contribuir a dibuixar la manera com El País va informar el públic sobre aquesta ciència a partir de 1976.

Després de l’anàlisi de més de mil textos que, de manera directa o tangencial, van fer referència a la genètica humana en els primers trenta anys de vida d’El País, una de les principals conclusions és que aquest diari mai no va actuar com un veritable fòrum de discussió pública sobre temes científics, sinó que més aviat va servir d’aparador per mostrar o bé els èxits dels científics o bé les seves complexes relacions socials. Això significa que, contra el que moltes vegades es pensa, que hi hagi més quantitat de notícies científiques als mitjans de comunicació no implica necessàriament una comunicació més fluida entre la ciència i la resta de la societat, ni l’existència d’un veritable debat polític sobre el tema.

La tesi es complementa amb un epíleg que reflexiona sobre quin hauria de ser el paper del periodisme científic en les societats contemporànies, ja no des del punt de vista acadèmic, sinó de manera molt més involucrada, fruit dels vuit anys d’experiència de l’autora com a periodista al diari Público de Guadalajara, a Mèxic. L’epíleg mostra els paral•lelismes que hi ha entre la tasca de l’historiador i la del periodista, en el sentit que tots dos intenten entendre l’activitat científica en el seu context, i s’hi fa una crida a exercir un periodisme científic que no solament transmeti al públic els resultats de les investigacions, sinó que contribueixi a comprendre les influències mútues entre la ciència i altres camps de la vida social, per fomentar així la participació ciutadana en temes científics.




bottom